| Hipermetropia |
 |
 |
|
Tots coneixem molt bé el terme de Miopia. Doncs bé, avui parlarem del terme o condició que representaria l’antítesi de la Miopia: la hipermetropia. El primer que ens cal és descriure el funcionament de l’ull com a sistema òptic. Una simplificació, que com a tal no deixa de ser inexacta, però prou entenedora, sorgeix de comparar l’ull amb una màquina fotogràfica rèflex. Quan fem una fotografia, la llum que surt de l’objecte d’interès passa a través de les lents òptiques de la màquina i forma una imatge sobre el negatiu que es troba al fons de l’aparell. La pel·lícula s’impressiona i del seu revelat en sortirà la reproducció de l’objecte que hem fotografiat. A l’ull passa una cosa molt similar, la llum que surt dels objectes que mirem passa a través de les lents de l’ull i de la pupil·la fins a formar una imatge petita i invertida sobre la retina. Les lents més importants de l’ull són la còrnia i el cristal·lí. El cristal·lí és una petita lent molt flexible que es troba dins de l’ull i és el que ens permet de variar la distància d’enfocament. Novament, com en el cas d’una màquina fotogràfica, l’ull ha de ser capaç d’adequar el seu enfocament a la distància de l’objecte. En condicions normals, l’ull es troba perfectament enfocat en visió de lluny amb el cristal·lí en una posició totalment relaxada. Si l’ull és lleugerament més curt del compte la imatge es difumina. Aquesta condició es coneix amb el nom d’hipermetropia. Aleshores, per tal de tornar a enfocar la imatge, cal que el cristal·lí faci l’esforç de variar la seva forma i enfocar la imatge a la retina. Quan som molt joves, el cristal·lí és molt flexible, i per tant pot variar la seva forma amb una gran facilitat de manera que molta gent hipermetrop aconsegueix una visió prou satisfactòria a qualsevol distància. Però a mesura que l’hipermetrop es va fent gran el cristal·lí es va endurint i va essent més difícil de moure. Això provoca que si bé encara li és possible enfocar correctament en visió llunyana, ja no pot fer-ho en condicions de visió propera. Per tant al contrari que la miopia, la hipermetropia provoca problemes principalment en la visió propera. Les persones que presenten hipermetropia són persones que s’han caracteritzat sempre per una visió de lluny excel·lent, i que a mesura que es van fent grans comencen a tenir problemes en visió propera. Els símptomes més freqüents són: visió borrosa de prop, mal de cap frontal, ulls vermells, dificultats de concentració, coïssor d’ulls, cansament generalitzat quan es llegeix, ... En el cas dels escolars és important detectar-la i corregir-la per tal de no interferir en les tasques escolars. L’edat d’aparició i el nivell d’aquestes molèsties es troben en funció del grau d’hipermetropia que presenti cada persona. Les opcions de tractament són fonamentalment ulleres, per a tot ús o només per a visió propera, i les lents de contacte.
|
